Variació formal en la toponímia de la documentació romànica més antiga del monestir de Sahagún

Resum

Aquest treball planteja una reflexió sobre la manera com es representa gràficament la toponímia recollida en els textos medievals. Actualment es té clar que cal mantenir una actitud de prudent desconfiança envers la fidelitat de les representacions escrites respecte del pla oral. Aquest article analitza les relacions entre oralitat i escriptura que es donen en 329 formes toponímiques obtingudes de 28 textos de la primera meitat del segle XIII pertanyents al Corpus documental del monasterio de Sahagún (CODOMOSA); aquest corpus està integrat exclusivament per documents notarials originals redactats a Sahagún i al seu entorn ampli, que estan sent transcrits seguint els criteris CHARTA en el marc d’un projecte de recerca nacional. Els topònims recollits presenten una variació formal més o menys intensa depenent del nombre més o menys elevat de mencions i també de la seva composició gràfica, si bé el patró més freqüent és el d’un nom de lloc que ofereix dues o tres variants i és esmentat una mitjana de tres vegades; el topònim Sahagún és certament especial, ja que ostenta el rècord tant de mencions (43) com de variants (22). La variació formal registrada obeeix a diferents paràmetres, concretament: la major o menor influència del llatí, unes vegades etimològica i altres fruit de la reconstrucció analògica; el recurs o no a l’abreviació i l’ús de diferents procediments abreviatius; l’ús de majúscules o minúscules inicials; l’escriptura dels compostos com a diverses paraules gràfiques o com una de sola; la duplicació o no de determinades consonants en posició inicial i intervocàlica; i l’alternança de les grafies i/j/y, u/v/b, c/ç/z i g/j/x. Es dedica un apartat a cada modalitat de variació i s’examina en cada cas si les variants poden correspondre exclusivament al nivell gràfic o si transcendirien al pla oral: algunes responen clarament a motius gràfics o paleogràfics (castiela/castiella, medina/medjna), d’altres es corresponen versemblantment amb diferències fòniques (uilla orege / uilla orex), mentre que en un tercer grup de casos és difícil afirmar amb rotunditat si la discrepància gràfica afecta també o no la pronúncia (Galiçia/Galliçia). Alguns d’aquests fenòmens de variació tenen, d’altra banda, un elevat interès dialectològic, ja que testimonien la convivència de solucions gràfiques (i potser també fòniques) de tipus asturlleonès i castellà en una àrea fronterera entre tots dos dominis: és el cas, per exemple, de les notacions g<ra>yar/graiar per als grups -/lj, k’l, t’l/-.

També es va donar en aquesta zona, en certa mesura, la palatalització de les terminacions -as > -es, com ho testimonien les formes medievals roges (Rojas), Vastes (Abastas) i les modernes del tipus Miñanes. Finalment, cal destacar els topònims xaniello i saldanha: el primer reflecteix l’adopció d’una grafia molt típica de la ciutat de Lleó per als resultats de /pl-, kl-, fl-/, sense que això impliqui que a Sahagún també se n’hi difongués la lectura [ʃ]; el segon mostra la influència de la tradició gràfica occitana que va penetrar a la comarca facundina de la mà de la nombrosa població d’origen franc.