Canvi lingüístic i perfil idiolectal a Federico García Lorca a través d'un corpus epistolar

Resum

L'objectiu de la investigació d'índole variacionista és determinar l'orientació idiolectal de Federico García Lorca en funció de les categories establertes per la sociolingüística en els darrers anys –contemporitzador, refractari i adepte– prenent com a referència quatre variables lingüístiques en què es produeixen fenòmens lingüístics sotmesos a un canvi especialment notable en el període comprès entre les segles clàusules de relatiu obliqües amb article (en que/en el que), les clàusules de relatiu locatives (donde/en + pronom que, el que, el cual), les perífrasis verbals deòntiques (haber de/tener que, de/deber+ infinitiu), i les construccions gramaticals amb la noció que/preposició que—, verbals —enterarse que/enterarse de que— i locucions —hasta el punto que/hasta el punto de que—). En tots quatre casos, s'ha pres com a variant de referència la forma innovadora, és a dir, les relatives obliqües amb article, la variant pronominal, la perífrasi verbal deòntica amb l'auxiliar tener i les construccions amb la preposició, respectivament. L'estudi s'ha realitzat a partir de l'anàlisi de tres corpus epistolars: el de l'autor, el corpus amb textos d'immediatesa comunicativa de les primeres dècades del segle XX creat pel grup de Sociolingüística de la Universitat Jaume I de Castelló, i el de Valle Inclán, com a corpus de control, i per determinar les diferències en els comportaments idiolectals entre dos representants de la en relació amb els fenòmens de canvi lingüístic que s'estan desenvolupant a la societat. A més, a partir del programa de regressió logística Rbrul 4.4.0 s'ha analitzat si hi ha una evolució en l'ús de les variants innovadores al llarg de la trajectòria de l'autor que confirmi o desmenteixi el grau d'acceptació d'aquestes formes. Les dades analitzades permeten apuntar una tendència innovadora al seu perfil idiolectal: en dues de les variables –l'ús de les perífrasis deòntiques amb l'auxiliar tener de les formes amb inserció preposicional als sintagmes nominals i verbals– s'observa una coincidència amb les tendències generals de l'època; en el cas de les clàusules relatives obliqües amb article (en el que) i en el de les locucions amb preposició (antes de que/a pesar de que), per la seva banda, els índexs freqüencials revelen xifres per sobre de la mitjana comunitària, cosa que el situen en la categoria d'adepte, és a dir, procliu de manera nítida a la selecció de les opcions. Només a la variable de les relatives adverbials es mostra refractari a la forma innovadora, malgrat que l'anirà incorporant al llarg de la seva trajectòria. El tarannà innovador de l'idiolecte lorquià contrasta amb el conservador en el cas de Valle Inclán.