La preposición contra en catalán antiguo según los datos del CICA: las estructuras de régimen preposicional

Resum

Aquest article estudia la preposició contra en català antic a partir de l’anàlisi de les dades del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), amb el propòsit de descriure’n la sintaxi. Les dades examinades corresponen a un total de 6.118 ocurrències de la preposició contra, que és el que trobem al CICA  per a tot el període del català antic (fins al segle XV inclòs). Els objectius són a) distingir descriptivament entre verbs que regeixen contra i altres construccions amb contra; b) descriure i classificar els verbs que regeixen contra i donar informació de les alternances argumentals; c) establir una primera comparació entre el català antic i el català contemporani en l’àmbit del règim verbal amb la preposició contra. Les conclusions són que la preposició contra com a introductora de complements de règim té, des dels orígens de l’idioma, força vitalitat, contràriament a la previsió inicial dels investigadors, que era que es presentava en una proporció molt menor que amb la funció d’adjunt verbal. El resultat és de 1.533 ocurrències de règim i 1.373 com a adjunt. Els complements regits encapçalats per contra apareixen acompanyant verbs agentius que contenen el tret semàntic que denominem d’hostilitat, de manera que es produeix redundància semàntica. Hem classificat aquests verbs en quatre grups: verbs d’hostilitat recíprocs, verbs d’hostilitat no recíprocs, verbs d’hostilitat no recíprocs amb règim segon i verbs de contrahostilitat, que són verbs triàdics que denoten l’acció d’un agent (formalitzat com a subjecte) encaminada no pas a exercir l’hostilitat damunt el referent designat pel complement directe sinó encaminada més aviat a prevenir o anul·lar la intervenció hostil d’un tercer actor. A més, trobem la preposició contra en el complement de verbs de moviment direccional que no són inherentment d’hostilitat, als quals la preposició afegeix la semàntica d’hostilitat (sense introduir, però, un adjunt addicional). Finalment, en una proporció reduïda, hem detectat la preposició contra amb verbs de moviment en construccions en les quals no hi ha semàntica d’hostilitat, i la preposició hi té un valor merament locatiu/direccional. Aquest ús, encara que ja existia en llatí, sembla que a l’edat mitjana, en català, més aviat s’evitava en la llengua formal, que es decanta per donar prioritat a la semàntica d’hostilitat o oposició intencional. Quant a les alternances, el complement introduït per contra pot alternar amb complements introduïts per altres preposicions o amb el complement directe. Aquestes alternances no són generals per a tots els verbs de cada classe. En el moment actual de la recerca és difícil generalitzar sobre aquest punt, perquè és difícil detectar-hi patrons regulars clars. Pel que fa a la comparació amb el català contemporani, es constaten desajustaments i continuïtats. En els aspectes més lligats amb el sistema, els contrastos en relació amb els complements introduïts per contra tenen a veure amb els predicats de moviment direccional, que ocorren amb més freqüència i versatilitat en la llengua antiga, i els que no denoten hostilitat, que han desaparegut de la llengua contemporània o hi ocupen una posició marginal.