Criteris de transcripció per a textos no literaris en el català dels segles XVI-XIX: una proposta metodològica

Resum

Aquest treball presenta una proposta de criteris de transcripció per a textos documentals escrits en català entre els segles XVI i XIX, és a dir, durant l’edat moderna i fins a la normativització d’inicis del segle XX. La transcripció de textos és una font immensa d’informació lingüística dels diferents períodes de la història de la llengua catalana –i de qualsevol llengua. Tanmateix, la manca d’un sistema unificat per a tractar aquests escrits –que inclouen des de correspondència i inventaris fins a textos juridicoadministratius– pot dificultar l’anàlisi lingüística, l’etiquetatge de corpus i la lexicalització dels materials. Fins ara, les edicions existents han ofert solucions diverses, sovint amb criteris diferents en l’ús de les grafies, les abreviatures, la puntuació o l’accentuació, entre d’altres. Així, molts fenòmens continuen essent difícils d’estudiar alhora que resta pendent la transcripció d’una gran quantitat de documentació d’aquesta època. Davant d’aquesta necessitat, l’objectiu d’aquest treball és presentar una proposta metodològica d’uns criteris de transcripció que permetin abordar la documentació dels segles XVI al XIX de manera sistemàtica, un conjunt encara poc representat en corpus i edicions, però imprescindible per comprendre la variació i els usos escrits de l’època.
La proposta inclou (1) la definició d’un conjunt de metadades per a la capçalera dels documents; (2) l’establiment dels criteris de transcripció; (3) unes conclusions que en subratllen la utilitat per a la recerca i la difusió digital, i (4) l’aplicació pràctica d’aquests criteris a través d’exemples reals. Pel que fa als criteris de transcripció, s’ha optat per una doble presentació del text, que ha d’acompanyar, idealment, una reproducció de l’original digitalitzat. Aquesta doble transcripció es concreta en una transcripció fidel, que reprodueix amb la màxima precisió els tres gràfics i fonètics de l’original, i una transcripció normalitzada, que ofereix una versió del text adaptada a la normativa gràfica actual mitjançant una regularització gràfica i fonètica sistemàtica. La triple presentació del text –facsímil digitalitzat, transcripció fidel i transcripció normalitzada– pretén establir una manera d’editar aquests textos que sigui útil per a tot tipus d’investigadors. Per a una anàlisi formal dels documents conservats, el paleògraf pot acudir directament al facsímil. Per a un estudi de les grafies o de la representació gràfica dels fenòmens fonètics de l’època, la transcripció fidel permet una lectura més ràpida que l’original però que manté totes les característiques lingüístiques del text. Per a un estudi de fenòmens lingüístics morfològics, sintàctics o lèxics o per a estudis des d’altres disciplines, com ara la història, el dret o els estudis culturals, la transcripció normalitzada disposa el text per tal d’evitar els entrebancs que la diversitat gràfica i la manca de puntuació regularitzada dels originals pot comportar. El manteniment de la numeració de les línies en ambdues transcripcions permet accedir d’una versió a l’altra o d’una versió al facsímil sempre que sigui necessari.